Era la llibertat,
arribant,
inèdita,
amb olor de magnòlies o com d’una música o un
somriure,
una història ben nova que ningú no esperava,
com remolí sota els peus,
amb tota la lluminositat del safir
ascendit amb el seu propi esforç i alè.
La llibertat anunciant miracles,
immensos ecos que penetrarien
en la substantivitat geomètrica de la carn
reproduint l’hieràtic relleu dels nostres herois
incrustats en el fang de les artèries,
fluint eternament en la limfa dels corrents.
La llibertat retornant de l’oblit i les ferides,
aquí de nou,
generació rere generació,
sens descans,
infatigable,
ressuscitant les ombres amagades
en les escletxes dels murs,
vocals i consonants que s’ajunten, indicant el camí.
La llibertat,
pàtria antiga,
el matís exacte que esperàvem,
una mar remuntant dolors,
devorant els violents esglais de la mort.
La llibertat retornant,
travessant les senderes ondulants del desert,
cuca de llum dins dels nostres ulls a la deriva,
transformant-se,
lliscant,
crisàlide,
constel·lació de remors,
paraula-àliga dels cims,
llamp dintre l’ànima,
en plena gravitació,
engendrant ritmes,
devoradors imperatius sota la lleu carícia del mestral.
La llibertat formant prismes de foc,
bastint amagats furors dintre dels cors,
deessa de les maresmes i les infinites planures
de les nostres ciutats deshabitades.