Les il·lusions s’han posat
de cara al sol, tenen
els llavis ressecs de la sal
del mar, elles són el poema.
Hi ha il·lusions velles i arrugades
amb la força dels anys.
Les que van a peu,
les que viuen volant...
La bufanda de la pluja.
I la llibertat del vent.
La flor del capvespre,
els sembrats a temps de lluna.
Les il·lusions que viuen verges
i les que moren profanades...
Darrera de cada il·lusió
hi ha un cor que batega,
i una caducitat ignorada
però assegurada...
Les carícies amb pell de gel,
i les que són de foc rebel.
Les que ja tenen llavis de cendra.
I les que ja són un poema a l’ombra.
La il·lusió és vital per a la vida, per fer coses, per avançar. Qui té il·lusió és més feliç, veu les coses més positivament, gaudeix plenament! La il·lusió és gaudir el moment i confiar amb el futur.
Quina pena perdre la il·lusió per la vida, per enamorar-se...no?
Tinc un molt bon amic de l'ànima, el germà Joan, que davant això us diria alguna cosa com aquesta: "Quan posem il·lusió en una cosa, ja la tenim mig guanyada! Amic meu, tingues il·lusió, confia amb el futur i amb tu mateix, gaudeix el que tens ara i somia el futur. T’asseguro que tot anirà bé!"
Gràcies Joan Manel!! ja veus que ja quasi m'atreveixo a avançar-me en els teus pensaments i paraules!