La crisi ha canviat la mirada que teníem sobre el món, ha transformat costums i ha millorat conductes, però també ha estigmatitzat injustament molts col·lectius. Els més castigats han estat els que coneixem amb el terme pejoratiu de funcionaris . No sé si s'hi han fixat, però hi ha una campanya molt ben calculada per fer-los passar per mandrosos, inútils i passotes, com si treballar per a l'administració volgués dir, per definició, ser un dropo i escatimar esforços. Jo també admiro els emprenedors, i crec que són bàsics per generar riquesa, crear llocs de treball i fer avançar un país, però no em crec el conte manipulat segons el qual uns són bons i els altres dolents. A una banda ens hi han posat el col·lectiu dels que s'arrisquen i tenen el beneplàcit de tota la societat i a l'altra l'estereotip dels buròcrates que es graten la panxa tot el dia. Aquest discurs l'ha potenciat, no sé si volent o no, el nostre propi govern, que s'anomena business friendly , potser perquè sempre queda molt més modern ajudar un empresari tecnològic de vint-i-nou anys que se'n vol anar a Stanford que no pas mirar de millorar el rendiment d'un auxiliar administratiu qualsevol. La marcafuncionari s'associa amb un retrat robot que tenim tots al cap i que es difon com un tòpic: el senyor que en una recepció qualsevol d'un edifici públic perd les hores llegint el diari amb actitud displicent a l'espera que s'acabi la jornada. És evident que hi ha personal de l'administració que deixa passar les hores parapetat en el seu lloc de treball, però també és cert que hi ha moltes empreses, i per cert moltes de bones i teòricament eficients, que també tenen una minoria de gent que actua burocràticament. La il·lusió o la desídia, encara que se'ns vulgui fer creure el contrari, no són exclusiva de ningú.
Als que s'omplen la boca amb el discurs habitual contra els funcionaris estaria bé recordar-los que en aquest col·lectiu també hi treballen metges, professors, bombers, treballadors de TV3, policies i molts altres que en cap cas treballen per ser rics sinó per vocació de servei. Amb l'argument que tenien la feina garantida, més d'un opinador ha creuat la línia vermella del menyspreu. L'empresari que genera milers de llocs de treball no és ni millor ni pitjor que el mestre d'una escola rural que va cada dia a fer classe a trenta nens a canvi d'uns esquifits 1.500 euros al mes. El pitjor és que enmig d'aquesta tempesta, se'ls comunica que no cobraran el 20% d'una paga extra, que és un eufemisme per dir que se'ls abaixa el sou sense previ avís, i a sobre que no se sap quan ho podran cobrar. Madrid incompleix, sí, però paguen justos per pecadors. Uns treballadors que, per cert, no van rebre en el seu moment la part corresponent del botí, i quan tothom nedava en l'abundància, a el ls se'ls apujava només l'IPC. I ara que van mal dades, els toquen sacrificis i ja ni tan sols tenen el futur assegurat. Que aquest petit article serveixi almenys d'homenatge a tots aquests herois anònims.
ERNEST FOLCH
Dedico aquesta entrada als meus millors amics, funcionaris ells, els quals, en alguns casos, arrisquen la seva vida al servei de tots nosaltres, i altres vetllen, per un compliment i protecció dels nostres drets com a ciutadans i del entorn.