I vet aquí que un matí, just a l'hora que surt el sol, es va deixar veure. I ella, que havia treballat amb tanta precisió, va dir, fent un badall:
- Ai !, m'acabo de despertar... Perdona... Encara vaig tota despentinada...
El petit príncep, aleshores, no va poder contenir l'admiració:
- Que bonica que ets!
- Oi que sí - va respondre suaument la flor -. I he nascut al mateix temps que el sol...
El petit príncep ja va endevinar que no era gaire modesta, però era tan commovedora!
- Em sembla que és hora d'esmorzar- havia afegit de seguida -, si fossis tan amable de pensar en mi...
I el petit príncep, tot confús, havia anat a buscar una regadora d'aigua fresca i havia servit la flor. Així ella, de seguida, l'havia començat a turmentar amb la seva vanitat un mica espantadissa. Un dia, per exemple, parlant de les quatre espines que tenia, li havia dit al petit príncep:
- Poden venir, els tigres, amb les seves urpes!
- No n'hi ha de tigres en el meu planeta - havia objectat el petit príncep -, i a més els tigres no mengen herba.
- No sóc cap herba - havia respost suaument la flor.
- Perdona...
- No em fan gens de por els tigres, però no suporto els corrents d'aire. No tindries un paravent ?
"No suporta els corrents d'aire... ja és mala sort, per una planta" havia observat el petit príncep. "Aquesta flor és ben complicada..."
- Al vespre posa'm sota una campana de vidre. Fa molt de fred a casa teva. No ho tens ben muntat. Al lloc d'on vinc...
Però s'havia interromput. Havia arribat en forma de llavor. No havia pogut conèixer res dels altres móns. Humiliada d'haver-se deixat sorprendre preparant una mentida tan ingènua, havia tossit dues o tres vegades per fer confondre el petit príncep:
- ¿ I el paravent ?...
- Ara anava a buscar-lo, però m'estaves parlant!
Aleshores ella havia exagerat la tos per fer-li venir remordiments de tota manera. Així el petit príncep, tot i la bona voluntat del seu amor, de seguida havia dubtat de la flor. S'havia pres seriosament alguna paraula sense importància i s'havia posat trist.
- No l'hauria hagut d'escoltar - va confiar-me un dia -, no s'han d'escoltar mai, les flors. S'han de mirar i s'han d'olorar. La meva perfumava tot el planeta, però no en vaig saber gaudir. Aquesta història de les urpes, que m'havia fet posar tan nerviós m'hauria hagut d'entendrir
També em va confiar:
- No vaig saber entendre res, aleshores ! L'hauria hagut de jutjar pels actes i no per les paraules. Em perfumava i m'il·luminava. No hauria hagut de fugir mai, jo ! Hauria hagut d'endevinar la tendresa darreres les seves pobres astúcies. Les flors són tan contradictòries! Però era massa jove per saber-la estimar."