Hora dels adeus



Dos de maig...sembla que serà bon dia...ha sortit el sol...i sento que és un bon dia, un bon moment per posar fi a l'aventura que ha estat per a mi això d'escriure de forma diaria en aquest blog. 
Sembla que la hora dels adeus ha arribat, i us abraço i us estrenyo ben fort, tot donant-vos la mà en senyal d'amor i de pau, així com un profund agraïment, no podia ser d'altre manera.
En aquesta ocasió és una adeu per sempre.No poques vegades he dit adeu, i ja conec les sensacions i sentiments de les primeres hores. Sens dubte que us enyoraré!! 
Sería llarg i extens (i dens!) explicar els motius, però sens dubte que entre altres raonaments, aconteixements que han envoltat la meva vida les darreres setmanes, em porten a veure i creure, que els sentiments s'han de sentir, s'han de percebre, i que són d'importància cabdal en les nostres vides, però no estic tant segur que s'hagin de mostrar...o potser s'ha de filtrar molt (qui sap si massa) el moment, la persona, les paraules, en fi..molts parámetres per mi a tenir en compte...sovint dubto que la societat, la gent estigui preparada encara per rebre, comprendre i respectar tanta llibertat emocional, il.lusions i emocions...ves a saber. Certament, he percebut que potser et despulles un xic massa, i deixes a la llum totes les possibles mancances personals i això et fa feble front el que hi ha allà fora. Massa fàcil d'analitzar pels altres. Ser fort, voler ser fort, no vol dir ser fred, simplement t'ajuda a reduir els nivells de patiment personal a la mínima expressió, i la raó, la raó...la raó ha de d'exercir de filtre...ineduliblement. Mai em podré retreure que no ho vaig intentar!! 
He gaudit moltíssim escrivint, buscant, llegint i sobretot sentint, he estat plenament lliure, i extraordinariament abandonat, jo mateix en pura essència...(potser en excés). 
No us puc deixar d'estar agraïr a tots els que heu estat allà darrera, dia rere dia, i heu de saber, que també, molts de vosaltres heu estat font, guspira dels meus sentiments i motiu de moltes de les entrades que heu pogut llegir. Gràcies!! 
La vida no deixen de ser camins, alguns s'esvaeixen, altres els hem de fer sols, alguns els trobem vora de les estrelles, i aquests camins ens van deixant el cor encès pel món. Camins, somnis i promeses...i ja sabeu que no és senzill, gens, saber cap a on has de marxar...tot i que sé que és la hora de marxar. Prometo, això si, seguir observant el món des de la meva finestra tant i tant particular, i prometo seguir sentint i pensant les coses, tot i que a partir d'ara, tot serà en silenci... 
Amics i amigues, amigues i amics, la vida és un llarg camí! Que no hi hagi penes, ni dreceres ni paranys, desitjo que sobretot no us faltin els bons amics, que tingueu sempre la ment en pau, i en especial, que sempre trobeu tendressa en aquells que us envolten, i sobretot, sobretot, sobretot, que sempre trobeu amors a qui estimar. 
Si mai trobeu que la vostra vida és injusta, o fins i tot arribeu al punt de dubtar d'ella, que mai us falti la força per seguir endavant. 
Us desitjo el millor en les vostres vides, que mai us falti una mà on us pogueu agafar quan els temps siguin durs, cuideu als vostres companys, en especial aquells amb els que podeu conversar, amb els qui podeu confiar. No rebutgeu mai una abraçada, i menys si percebeu que és sincera, i quan creieu que el camí ja s'ha acabat, allà on estigueu, sigui quin sigui aquest lloc, persones com jo, us estarem esperant, disposats al que calgui, sense més... 
Us envio un petó ben ben blau!! recordeu que són aquells llargs, tranquils i d'un blau i esponjós com el cel; són aquells que quan ens els donen ens volen explicar que el seu amor és profund, sense límits, un amor tant gran que miris on miris sembla no acabaran mai.
Una abraçada!!
Somriu i viu!!

13som dixit
"Quan la meva veu calli amb la mort, el meu cor et seguirà parlant."
Rabindranath Tagore
"La ley es la razón suma enclavada en la naturaleza, y que ordena lo que debe hacerse y prohibe lo contrario"
Cicerón
"Lo que más nos aproxima a una persona es esa despedida, cuando acabamos separandonos, porque el sentimiento y el juicio no quieren ya marchar juntos; y aporreamos con violencia el muro que la naturaleza ha alzado entre ella y nosotros."
Friedrich Nietzsche