Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.
Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema
Miquel Martí i Pol
I tanmateix t'enyoraré una mica més cada horabaixa. Procuraré, tot sol, denejar els dies i els somnis que em resten; tanmateix serà molt gris viure amb el capell de vidre esmicolat.
Ipse dixit