M'has apallissat i m'he aixecat amb una por irracional, por de mi mateixa, de voler saltar per la finestra, caure a l'abisme, poder oblidar, esclafar el cap contra l'asfalt i buidar-lo de pensaments que m'empresonen. Somiar amb fugir, plorar perquè els somnis són mentida, només hi són en la imaginació dels miserables. Mai no han existit, i per això no s'acompleixen. En canvi, els cops, els blaus, l'acarnissament en la força del teu braços incansables els guardo en un recipient amagat del meu cervell desllorigat. Obro la finestra i mentre em dessagno, miro el cel blau sense horitzó. Voldria ser pluja que s'amortalla al mar, quelcom insignificant sense veu, sense sanglot nascut de cap gola humana. Però, encara visc un dia més, fins aconseguir el coratge necessari per ser silenci dins el silenci.
Reneé Vivien