Intentem, al llarg de la vida,
aprendre a conviure
amb el rellotge del temps.
El nostre temps.
Però, quan arriba l'hora del final,
no volem marxar mai.
I plorem. Alguns, en silenci.
És així de lògic a dins nostre:
viure, malgrat tots els malgrats.
Perquè és l'únic que coneixem.
I la mort, la incertesa, ens espanta.
Així som. Així vivim.
Així plorem sempre quan marxem.
Perquè, malgrat no ho volem,
el temps sempre ens mana.
De nou sense paraules...sentiments, sensacions, moltes coses personals viscudes, que n'és de bónic quan algú t'escolta, i que n'és de màgic quan algú t'entent...només crec que mai haguès pensat que una bona noticia sería senyal de tristesa i soletat per mi...però això és la vida i sens dubte el temps és qui ens mana. Havia d'arribar, era inexorable l'avenç cap aquest punt.Vull pensar que no serà un adéu per sempre és sols un adéu per un instant; el cercle refarem i fins potser serà més gran. Al cor et duré sempre!! i agraït pel que em queda de vida, també. El cor agraeix la teva atenció, i la memoria la teva companyia. Gràcies Emma!!