Pot ser que el món ens falli.
Que a voltes el mar desperti
la tempesta dels homes
en contra dels homes i
la humanitat supliqui a l’infinit.
Que a voltes el cel plori oblits,
rancúnies , dolors, neguits;
que els núvols ens ceguin les albades,
que el silenci ensenyi els descosits.
Pot ser que el món ens falli,
i que omplim la pell de desengany,
que siguem i diem i fem
tot allò que no som ni volem ser mai.
Tu que tot ho regnes sempre
amb la teva remor de calma i
persisteixes imponent, magnànima,
vestida de blanc i transparent.
Tu, que per tu s'han escrit
els millors contes de fades,
les músiques que enamoren,
els versos més romàntics.
Tu que sempre hi ets,
fes calmar la tempesta humana,
quan, cega de valors i el cor negat,
tot ho crema i tot ho arrasa.
Tu que sempre hi ets i
ensenyes la llum de l’aprenentatge,
la saviesa del camí compartit,
la pau d’estimar als altres.
Quan el món potser ens falli
surt, combat, crida’ns i castiga’ns
amb el sentit de l’honor al bé
i l’amor a totes les passes.