Et podria dir tot el que sento i no dic,
tot el que amago sense amagar res,
els secrets i els silencis, cada mot,
la poesia més dolça i el vers tendre,
ara que t’he trobat et podria definir,
saber de la teva pell i dels teus llavis,
algún poeta va dir que la musa arriba,
quan menys hi creus, arriba la fada,
l’inspiració i la flama, el foc candent,
ara que t’he trobat no voldria marxar,
voldria sentir els ulls amb els ulls,
la mirada silenciosa de la teva veu,
del gel al foc, del marbre al caliu,
els retalls de somnis que miro,
ara que potser ets tu, ara, després,
ara que potser sóc jo, ara, després,
aquest poema d’amor fa temps hi era,
quan no sabia si erets obsessió o camí,
ara és molt més senzill, he après a esperar,
ara que t’he trobat potser em diràs si hi ets,
si ets a aquell punt just on trobar-se i estimar,
si les carícies són el camí més joiós i etern,
ara que no passen les hores i el temps s’atura,
ara que buscant raser al teu cos em trobo més,
que no sé qui és qui i dubto de trobar un lloc,
ara que jugo entre les ombres de la ment,
potser la teva ombra és la meva pau i la vida,
ja no em cal imaginar per veure’t, ets present,
ara que somnio més enllà dels versos escrits,
que vago pels carrers de la ciutat on vaig néixer,
que creco el teu cos entre les portes obertes,
ara que, malgrat tot, sóc allà on era, i més,
entre el bes i el sexe, entre la calma i tu,
ara que m’en vaig dels marges per veure’t,
que reculo entre el passat i el futur, present,
que ja no cal imaginar per sentir el cor bategant,
que m’abraces i t’abraço, que no sé qui sóc,
on començo jo i on acabes tu, i a l’inrevés,
potser només són metàfores i ja no hi sóc,
potser només són imatges i ja no hi ets,